Alexandre el Gran i els surrealistes grecs: relectures d'un personatge històric i mític

Abstract

Aquest article estudia el tractament de l’Antiguitat en Andreas Embirikos i Nikos Engonópulosa través de la figura d’Alexandre el Gran, especialment interessant per les dimensions mítiques que adquirí a Orient i a Occident. En el folklore grec, és el protagonista d’una multitud de llegendes i mites, i en la historiografia, des del començament del segle XIX i sobretot a partir de Paparrigópulos, esdevé un element clau del relat de la “continuïtat” (συνέχεια) que uneix els grecs actuals a l’Antiguitat, integrant-hi l’època hel·lenística, la romana i la bizantina. A través de l’anàlisi de la figura d’Alexandre en els dos autors, es posa en pràctica la lectura dels usos de la tradició per presentar la seva originalitat i la seva visió alternativa del passat. Embirikos utilitza elements de la biografia d’Alexandre per desenvolupar narrativament problemàtiques i conceptes psicoanalítics, com també del relat de Paparrigópulos per a la projecció de la seva utopia de futur, i Engonópulos mostra el convencionalisme dela tradició establerta alhora que fa d’Alexandre un emblema de la seva visió heteròclita del passat.This paper studies the treatment of Antiquity in Andreas Embirikos’ and Nikos Engonopoulos’works through the figure of Alexander the Great, with especially interesting mythical dimensions both in the East and in the West. In Greek folklore, Alexander the Great is the protagonist of a large number of legends and myths, and in Greek historiography, from the beginning of the nineteenthcentury and especially after Paparrigopoulos, he is a key element of ‘continuity’ (συνέχεια), the cultural construction that unites Ancient and Modern Greece throughByzantium and Orthodoxy. Through the analysis of Alexander ́s figure in both authors, our understanding of the uses of tradition is put into practice in order to show their originality and alternative vision of the past. Embirikos uses elements from Alexander’s biography to develop psychoanalytic concepts and problems in his narrative, as well as from Paparrigopoulos’ history to project his utopia of the future, and Engonopoulos shows the conventionality of established tradition at the same time as he makes Alexander an emblem of his heteroclite vision of the past.