Gramàtica, interacció i organització informativa en el discurs oral

Abstract

La migradesa històrica en l’estudi de la llengua oral es pot explicar com el cas de l’artista que va representar la seva estimada tan perfecta que la imatge va cobrar vida, i ell la va preferir a l’original. I en poc temps, la primera dona va caure en desgràcia i va ser bandejada per tothom com una versió incorrecta i degradada de la seva substituta. La lingüística, com l’art, no és gens immune a la idealització –al contrari, en algunes teories hi és postulada com a fonament. Als inicis de l’ús de l’escriptura a la Grècia antiga, hi ha haver una reacció intel·lectual contrària: Sòcrates i Plató hi veien una amenaça per a l’univers del pensament dialèctic oral. Però ben aviat van canviar les coses i dins del mateix món clàssic es va començar a concebre l’escriptura com a font de puresa i l’oralitat com a causa de corrupció. La mateixa noció etimològica del mot gramàtica –de gramma,‘lletra’– ja n’indica l’adscripció al nou món grafocèntric que va iniciar-se aleshores i que de llavors ençà és dominant en tota la cultura occidental.