Amb el pas del temps, han sorgit diversos estudis que determinen que la llengua catalana no disposa d’un argot col·loquial propi, sinó que tot prové de la llengua castellana. La realitat, però, és que el català té un llenguatge col·loquial molt ric, però com que es tracta d’un camp que no acostuma a ser objecte d’estudi, les obres que el recullen han quedat desfasades i els joves no s’hi senten identificats. Això suposa que la representació de la llengua catalana col·loquial en la literatura resulti ...
Amb el pas del temps, han sorgit diversos estudis que determinen que la llengua catalana no disposa d’un argot col·loquial propi, sinó que tot prové de la llengua castellana. La realitat, però, és que el català té un llenguatge col·loquial molt ric, però com que es tracta d’un camp que no acostuma a ser objecte d’estudi, les obres que el recullen han quedat desfasades i els joves no s’hi senten identificats. Això suposa que la representació de la llengua catalana col·loquial en la literatura resulti artificiosa i poc natural entre els parlants. Per aquest motiu, traduir una novel·la al català fent servir un llenguatge col·loquial genuí suposa un repte. D’aquesta manera, l’objectiu d’aquest treball és donar visibilitat al català col·loquial i motivar i contribuir a l’estudi d’aquest registre, concretament en la literatura. Per aconseguir-ho, s’han traduït alguns fragments de la novel·la Toda la verdad de mis mentiras d’Elísabet Benavent i posteriorment s’ha fet una anàlisi de les dificultats de traducció que s’hi han trobat tant des del punt de vista del lèxic com de la gramàtica. Les conclusions determinen que és possible traduir una novel·la fent servir un argot col·loquial actual, normatiu i que representi els joves catalanoparlants. La clau és trobar l’equilibri entre la correcció i la realitat lingüística dels parlants.
+
