Comparative analysis of stress-shifting pronominal encliticisation in two Menorcan towns

Abstract

This study describes the syllabic prominence on Menorcan Catalan weak pronouns when placed after a verbal form, a phenomenon caused by stress shift. Weak pronouns are usually unstressed in Romance languages but some varieties present variations where enclitic pronominals receive stress. This paper aims to study this phenomenon in Menorcan Catalan by comparing two different towns, Ferreries and Alaior, and different age groups, investigating the influence of standard Catalan on these varieties. The data analysis reveals on the one hand that speakers of Ferreries tend to use and accept more the unstressed forms and that two phenomena interfere with the natural use of shifted weak pronouns: consonant gemination and stress clash. On the other hand, the results for Alaior show that there is a general consistency of use and acceptance for the shifted variant. In both towns, the greatest frequency of use exists among younger speakers. The frequency of use declines with older speakers showing the least amount of stress shift. This underlines the importance of taking age into account as a sociolinguistic variable, which existing studies have not done. This study also addresses the theoretical discussion on weak pronouns and true clitics and argues that Menorcan Catalan has weak pronouns, due to their inner properties like stress-shifting variability with particular forms and clitic clusters, whereas central Catalan has true clitics, as they are always systematically unstressed.

Aquest estudi descriu la prominència sil·làbica en els pronoms febles que es troben després d’una forma verbal en menorquí, un fenomen causat pel canvi d’accent. Els pronoms febles normalment no estan accentuats en les llengües romàniques, però algunes varietats presenten variacions amb alguns pronoms enclítics que reben accent. Aquest treball pretén estudiar aquest fenomen en menorquí per comparar dos pobles diferents, Ferreries i Alaior, i grups d’edat diferents, per investigar la influència del català estàndard a sobre d’aquestes varietats. L’anàlisi de dades revela, per una banda, que els parlants de Ferreries solen utilitzar i acceptar més les formes no accentuades i que dos fenòmens intervenen en l’ús natural dels pronoms febles accentuats: la geminació de consonants i la col·lisió accentual. Per altra banda, els resultats d’Alaior mostren que hi ha una consistència general d’ús i acceptació per la variant amb canvi d’accent. En els dos pobles, la freqüència més gran d’ús apareix en els parlants joves. La freqüència d’ús disminueix amb els parlants grans, els quals utilitzen menys formes amb canvi d’accent. Aquest fet remarca la importància de considerar l’edat com una variable sociolingüística, un fet que els estudis existents no han tingut en compte. Aquest estudi adreça la discussió teòrica sobre pronoms febles i clítics i argumenta que el menorquí té pronoms febles per les seves propietats internes com la variabilitat en el canvi d’accent amb formes determinades i amb grups clítics, mentre que el català central té clítics, ja que mai tenen accent.