Repositori Digital de la UPF
Carregant...
Aquest treball analitza el procés de justícia transicional a l’Argentina postdictatorial (1976-1983), explorant l’impacte del dret a la veritat i de l’expressió “Nunca Más” com a força unificadora de la lluita social contra la impunitat i l’oblit. Amb l’objectiu de descobrir com els mecanismes de transició implementats van contribuir a la consecució de la veritat i la memòria, s’aplica l’Anàlisis Crítica del Discurs a tres documents clau: els textos fundacionals del Procés de Reorganització Nacional, el pròleg de l’informe “Nunca Más” elaborat per la Comisión Nacional sobre Desaparición de Personas i un extracte de la Sentència 1.767 de la Corte Suprema Argentina “Julio Héctor Simón y otros sobre privación ilegítima de la libertad”. Els resultats revelen com el discurs autoritari del règim justificava i legitimava la violència estatal, mentre que el “Nunca Más” va construir una narrativa emancipadora que va dignificar les víctimes i va consolidar la voluntat resilient de memòria col·lectiva. La sentència va reforçar aquest procés, promovent la rendició de comptes a nivell institucional i fomentant la cultura democràtica. Aquest estudi evidencia com el llenguatge configura narratives socials i relacions de poder, en el present cas reafirmant la perdurabilitat del “Nunca Más” com a emblema de la lluita pels drets humans i la resistència contra l’autoritarisme.
(2025-04)