La designació d'hereu per fiduciari: del costum pallarès al codi civil de Catalunya

Abstract

La institució d’hereu és peça angular de l’ordenament jurídic català. Prova d’això és que el primer article del Llibre Quart del Codi Civil de Catalunya comença fent referència a que l’hereu és el successor en dret del causant (art. 411-1). A Catalunya ha regit en els últims segles un sistema d’hereu únic, afavorit per una llegítima curta, que permet impedir la dispersió de la riquesa familiar. Per tant, resulta sorprenent que en el nostre ordenament jurídic existeixi una figura que permeti al causant no designar hereu i, tot i això, tenir una successió fructífera i legal, com és la figura de la designació d’hereu per fiduciari, una institució on el causant no designa l’hereu, sinó que escolleix una tercera persona que faci tal tria. Aquesta figura, segons Borrell, es pot dividir en dues: la clàusula de confiança, on l’elector és el cònjuge, i l’elecció per part de parents, o heretament fiduciari, en sentit històric, que és la figura nascuda al Pallars Sobirà. És interessant conèixer la institució per la seva principal particularitat, la delegació de la facultat de nomenar hereu, i també veure com aquesta ha anat cristalitzant en el Dret català als diferents texts legals que durant el segle XX han regulat el nostre dret successori, amb canvis més o menys encertats depenent de l’opinió que es tingui de la figura. L’objectiu d’aquest Treball de Final de Grau no és només explicar la figura, investigar-la i fer-ne un anàlisi crític, sinó també reivindicar-ne la utilitat la seva aplicabilitat actual. Com veurem, la designació d’hereu per fiduciari permet resoldre els problemes de la successió al capdavant d’una empresa familiar, on les decisions legals i econòmiques sovint s’enterboleixen per les relacions familiars. Des d’un punt de vista acadèmic cal examinar com s’ha anat desenvolupant la institució pels diferents textos legislatius que durant el segle XX van anar sorgint. Al tractar-se d’una figura consuetudinària, articular-la en un text legal suposa un exercici complicat, ja que les fonts són escasses i limitades i hi ha risc de deixar fora de la redacció elements essencials de la institució, que no apareixen en les fonts, però que consuetudinàriament eren vitals per la figura. Així doncs, aquest treball s’estructurarà en tres grans parts. A la primera s’esbirnarà l’origen i la naturalesa jurídica de la designació d’hereu per fiduciari, i es faran algunes reflexions sobre el dret eminentment rural. A continuació, es farà un anàlisi del seu procés de codificació, de la Memòria de Duran i Bas fins al Codi de Successions de 1991. Finalment, s’abordarà l’estat actual de la institució i les conclusions que se’n poden treure de la seva regulació i les possibilitats actuals d’ús.