El futur de les pensions. La necessitat del consens i les raons del disens

Abstract

Instal·lats en un sistema de repartiment del qual no perdrem aquí espai i temps a qüestionar ni en les seves arrels ni virtuts o defectes (els deutes implícites que incorpora són per al sector públic molt menys exigents que si fossin explícits), la qüestió avui recurrent és la de la seva sostenibilitat. Una promesa piramidal que llança guanys inicials (una mena free lunch), però de compliment efectiu subjecte a factors endògens, semi endògens i exògens (deixo aquí que el lector consideri com a tals les polítiques de natalitat, ocupació o la productivitat de l'economia), no pot seqüenciar a pinyó fix la seva perpetuació si varien les condicions de finançament. Remarcat aquest punt, reconeguem que vivim en un mon que afortunadament veu millorar en el temps la seva esperança de vida. I de moment, tot i que els mecanismes de transmissió no son prou coneguts, ho fa malgrat les creixents desigualtats socioeconòmiques externes i internes dels països, que no es traslladen al complet en biaxos addicionals en diferències en mortalitat. Altres elements resten fora d’aquesta apreciació, entre ells, la discapacitat funcional amb la que es viuen els anys addicionals, en els que aquí sí que s’hi puguin trobar diferències vinculades al gradient social. Això es conjumina en un moment en que la tecnologia, una mena de ‘ITV de la biogenètica’, permet ja parlar de transhumanisme, que en els seus aspectes més transcendents resta encara en el debat de petits cercles de elits de països desenvolupats. Al nostre país, que mostra en general esplèndids registres en esperança de vida, observem la generositat de les transferències públiques per a les persones grans, del que s’anomenen "transferències familiars intergeneracionals endarrerides", addicionalment al fet que aquests destinataris també reben transferències familiars significatives. Aquesta prolongada política governamental ha fet que els nostres majors hagin sortit relativament més que la mitjana del risc de pobresa, resistit la crisi millor que altres col·lectius. Ben cert però a l’hora això podria haver contribuït a reduir les taxes de fecunditat, amb una càrrega financera cada vegada més gran per a les joves generacions. La comptabilitat de les transferències generacionals en prenen d’això bona nota, de la mateixa manera que les enquestes financeres de les famílies o la de llars (SHARE) disponibles. Fora de les comptabilitzacions monetàries resten les d’activitats no retribuïdes, com és la transferència del temps privat intra familiar: un mecanisme de causació acumulativa per el que les persones grans substitueixen amb el seu temps despeses de quan els descendents treballen i així poden aquests sumar més renda, amb clar gradient social, tant per la salut dels ancestres com de les oportunitats de treball dels descendents, amb fluxos tots ells fora de les polítiques públiques de redistribució. Els múltiples efectes que la longevitat ha provocat es tradueixen doncs en la evolució de les desigualtats de renda, riquesa i salut. Persones grans més iguals en renda, que homogèniament comparteixen els ingressos de les pensions, contributives o no, però amb variança menor que la dels ingressos de la població activa ocupada. Un col·lectiu que frueix d’una capacitat adquisitiva real de la ma de la propietat de la llar, substitutiva d’altres despeses (rendes imputades) i sota la constatació que les desigualtats entre persones grans llueixen menys en salut que per a la resta, ja que, de moment, la proximitat a “l’exitus” iguala a rics i pobres.