Rawls: la justícia com equitat i la priorització de la salut

Abstract

John Rawls és, probablement, el pensador en filosofia i política més influent del nostre temps. La seva idea d’una societat que es mou des de la justícia, centrant-se sempre en el benestar de qui està pitjor, apel·la molt el sentit comú. ‘Que ningú es quedi enrere’, ‘assegurar la millora de qui es trobi pitjor’, ‘compensar per donar oportunitats perquè aquella situació no condemni el desenvolupament de capacitats, o reforçant l’autoestima’, etc., sense saber qui en pot ser el beneficiari, s’ha derivat sovint, amb més o menys rigor, a partir de les idees de Rawls. D’aquí que sigui temptador, des d’aquestes perspectives, prioritzar la salut com a necessitat bàsica per fer possible tota la resta de béns (oportunitats, exercici efectiu de la llibertat individual, accés a capacitats per a millor vida, etc.). Que Rawls hagi articulat la seva teoria de la justícia des de les premisses de la llibertat i la igualtat fa que el seu pensament sigui força atractiu per un ample ventall polític, que va des de la dreta més liberal (la llibertat és prioritària a una intervenció estatal totalment igualitària, existint desigualtats tolerables en la mesura que la seva abolició no servís per millorar la situació dels més desafavorits) fins a una esquerra progressista que busca, en les compensacions per igualar oportunitats des de la intervenció pública a través d’una cistella de béns primaris d’abast ‘ad hoc’ molt oberta en continguts (educació, sanitat, serveis socials, redistribució de renda i riquesa, etc.). El cert és que Rawls mai va definir l’accés a la sanitat com a bé primari social, i no es troben en els seus textos anàlisis específiques en aquest àmbit, a diferència de les compensacions proposades per motiu de raça o gènere; de cara, sobretot, a l’accés als drets polítics, que sí que són considerats ‘béns primaris socials’. La preservació d’aquests drets permet subjugar la llibertat, entesa de manera aïllada, a la llum dels balanços necessaris amb la igualtat. En qualsevol cas, en matèria sanitària estem necessitats de prioritzar de manera justa les diferents alternatives que, a la cerca de recuperar la salut, individus i serveis públics ens presenten. Com veurem, Rawls ens dona idees al respecte, però no prescriu receptes; per això, s’ha de sotmetre a terrenys contingents i empírics, a efectes de validar canvis que podrien, o no, millorarla situació dels més desafavorits. En tot cas, la justícia econòmica no s’esgota amb Rawls, de manera que en el recorregut de l’anàlisi que segueix confluiran altres pensadors (Kant, Sen, Sandel, Chandler, i altres) per construir els arguments que segueixen.