El nom del paisatge és horitzó

Abstract

Quan vam deixar, realment, de mirar el paisatge? Què ens ha portat fins als paisatges algorítmics que omplen les nostres pantalles a l’actualitat? Aquesta investigació, que forma part d’un procés de creació, traça un recorregut genealògic dels rastres tecnològics del dispositiu en el paisatge en tres punts històrics: des de l’Escola del Riu Hudson i el luminisme nord-americà en el context de la Segona Revolució Industrial, passant per l’ecocinema dels anys 70 en el marc de l’estructuralisme i el materialisme fílmic i acabant amb la intervenció tecnològica en el cinema digital de paisatges amb l’ús del glitch a la dècada del 2010. En tots tres casos, es tracen connexions socials, polítiques i estètiques amb els models generatius de text a imatge per crear paisatges sintètics, entenent que analitzar amb més detall les relacions històriques entre tecnologia, representació visual i paisatge és cabdal per a poder fer front als grans reptes ecològics de les properes dècades.