Nanopartícules: un pas endavant en l’alliberament dirigit de fàrmacs

Casero Sánchez, Alba

Nanopartícules: un pas endavant en l’alliberament dirigit de fàrmacs

Citation

Casero Sánchez, A. Nanopartícules: un pas endavant en l’alliberament dirigit de fàrmacs. 2019. handle: http://hdl.handle.net/10230/41757

This citation was generated automatically.

Abstract

La nanotecnologia ha permès augmentar l’efectivitat terapèutica dels fàrmacs i reduir els efectes adversos que aquests poden produir a l’organisme. Per aconseguir-ho, s’han utilitzat les nanopartícules com a sistemes de vehiculització de fàrmacs capaços d’arribar fins a la cèl·lula diana superant totes les barreres i alliberant el fàrmac de la forma més apropiada per a cada situació. En aquest treball m’he centrat en estudiar el procés que segueixen aquestes nanopartícules des de que s’incorporen a l’organisme fins que alliberen el fàrmac a la cèl·lula diana, identificant quines característiques han de tenir per aconseguir l’efecte terapèutic desitjat. Durant la part experimental, m’he centrat en el procés de fabricació i caracterització de dues nanopartícules en concret (nanopartícules lipídiques sòlides i nanopartícules polimèriques de quitosan-TPP), estudiant les diferències entre elles. En el cas de les nanopartícules lipídiques sòlides (SLNs) he analitzat la seva estabilitat al llarg del temps, les modificacions en les seves característiques al afegir protamina i la capacitat d’unir-se amb el DNA, així com la quantitat màxima que pot carregar. En el cas del les nanopartícules polimèriques de quitosan-TPP (nanopartícules quitosan-TPP) he estudiat la variació de la càrrega superficial i de la mida en funció del pH. Finalment he comparat els dos tipus de nanopartícules per tal de veure si un podia ser una millor opció que l’altre. Els resultats obtinguts han mostrat que les nanopartícules SLNs són estables fins als 7 dies però als 14 ja s’han desestabilitzat. També he vist que l’addició de protamina a la formulació bàsica de les SLNs fa que augmenti la mida de les nanopartícules però disminueix la seva estabilitat. A més, he pogut observar que les SLNs són capaces d’unir-se al DNA , podent arribar a carregar una quantitat màxima de 1500ng (per a 5µL de SLNs). En el cas de les nanopartícules de quitosan-TPP he vist que a mesura que augmenta el pH les nanopartícules varien les seves característiques fisicoquímiques. No he pogut determinar quin dels tipus de nanopartícules estudiades és millor, però sí hem pogut observar que el mètode de fabricació de les SLNs és més reproduïble. De tot això he pogut concloure que el procés de fabricació és una part molt important per tal d’obtenir nanopartícules estables amb les característiques fisicoquímiques adequades per ser aplicades al cos humà i que permetin una alliberació de fàrmacs eficient pel tractament de malalties.