Jean Cocteau a l'escena catalana (1917-1966)

Abstract

La recepció de Cocteau en l’escena catalana d’entreguerres es va centrar en manifestacions avantguardistes de caràcter espectacular. Si Parade, Le train bleu i Oedipus-Rex van tenir els seus defensors i detractors aferrissats entre la crítica i el públic de Barcelona, Orphée va fixar l’abast d’una iniciativa que no va influir en la literatura dramàtica catalana del moment. En el context de la postguerra franquista, textos com La voix humaine, Les parents terribles i L’aîgle à deux têtes ja no representaven el perill que, des del punt de vista artístic o literari, van significar les propostes espectaculars esmentades; tanmateix, ho van continuant sent des del punt de vista moral, sobretot en el cas de Los padres terribles. Quan es va representar per segon cop, el 1962, la crítica va mostrar una actitud contemporitzadora i el públic va acollir l’obra al marge de consideracions d’ordre moral. La reposició, però, va esdevenir el cant del cigne del Cocteau dramaturg; la mort un any després va ratificar la seva progressiva pèrdua de significació i incidència a l’escena catalana.