Aquest article analitza la importància i el paper de la Vita nova (Vn.) de Dante en l’anomenat modernisme català, un període a cavall dels segles xix i xx, en el qual diversos escriptors, en consonància amb els components ideològics, culturals i literaris de l’època (decadentisme, regeneracionisme, joc oralisme, simbolisme, espiritualisme, etc.), consideren el prosímetre de Dante com el text central de les seves poètiques i per això el tradueixen, l’adapten i el reescriuen. Per aquest motiu, ...
Aquest article analitza la importància i el paper de la Vita nova (Vn.) de Dante en l’anomenat modernisme català, un període a cavall dels segles xix i xx, en el qual diversos escriptors, en consonància amb els components ideològics, culturals i literaris de l’època (decadentisme, regeneracionisme, joc oralisme, simbolisme, espiritualisme, etc.), consideren el prosímetre de Dante com el text central de les seves poètiques i per això el tradueixen, l’adapten i el reescriuen. Per aquest motiu, aquí s’estudien tant les dues traduccions completes de la Vita nova, la catalana de M. Montoliu (1903) i la castellana de L. C. Viada i Lluch (1912) com algunes de les múltiples versions esparses de dos sonets cabdals de la Vn. («Cavalcando l’altr’ier» i «Tanto gentil e tanto onesta pare») realitzades per integrants d’aquestes diverses estètiques; testimonis, per tant, de la centralitat d’una obra que, d’ençà el prerafaelitisme, s’havia erigit en el llibre de la nova religió d’amor i de regeneració vital i social.
+
