En el context literari actual, quan el públic sembla haver avorrit la ironia i prefereix un tipus de narració més sincera, és viable perpetuar l’ús de l’estratègia irònica? Aquest Treball de Fi de Grau d’Humanitats construeix un discurs crítico-teòric que pretén obrir camí per oferir possibles respostes a aquesta qüestió. Mitjançant l’anàlisi de la veu narrativa autoficcional i ironitzada de Métaphysique des tubes (2000) d’Amélie Nothomb, s’explora la transformació i renovació del recurs en la contemporaneïtat, ...
En el context literari actual, quan el públic sembla haver avorrit la ironia i prefereix un tipus de narració més sincera, és viable perpetuar l’ús de l’estratègia irònica? Aquest Treball de Fi de Grau d’Humanitats construeix un discurs crítico-teòric que pretén obrir camí per oferir possibles respostes a aquesta qüestió. Mitjançant l’anàlisi de la veu narrativa autoficcional i ironitzada de Métaphysique des tubes (2000) d’Amélie Nothomb, s’explora la transformació i renovació del recurs en la contemporaneïtat, desglossant els avantatges que emergeixen de la fusió entre ironia i autoficció. Prenent la qüestió de la veritat —problemàtica subjacent a la crisi de la ironia postmoderna— com a eix vertebrador, es basteix una línia interpretativa que ressegueix l’esgotament del recurs irònic en l’època postmoderna fins a reintegrar-lo de nou a l’àmbit de l’expressió sincera.
+
