La La Land: una lectura paròdica

Abstract

Quan hom entén l’obra de D. Chazelle, La La Land (2016), com un gest paròdic, emergeix una problemàtica que els límits estructurals del gènere musical mantenen invisible. Es tracta d’una qüestió filosòfica pensada des d’Hegel ençà: el reconeixement. El procés d’identificació pròpia d’un subjecte passa inherentment per la mirada de l’altre –aquí la problemàtica– i la posició en la que aquesta el situa en un temps i un espai significatius, és a dir, dins d’una cultura. En ple capitalisme tardà, aquest reconeixement muta perversament en el que coneixem com a èxit i consegüentment, la identificació del subjecte ja no es tracta només de la posició que se li reconeix en el món, sinó d’una exigència. Aquesta és la tragèdia terrible que ens planteja Chazelle. L’objectiu d’aquesta monografia és fer palesa la mort del gènere cinematogràfic en tant que només deixa de ser una estructura inerta quan se la llegeix paròdicament.

This analysis starts by conceiving D. Chazelle's La La Land (2016) as a parody of the musical film genre. Out of its limits, a new problem emerges, and thus, the possibility of reading the film differently. This problem is “the recognition”, with whom philosophy has dealt with from Hegel to our days. Understanding it as the process of identification throughout oneself is becoming a subject, the Other's gaze and the cultural frame are crucial factors. In late capitalism, the social recognition perversely changes to “success” and consequently, the identification process appears to be a “demanding” issue, rather than the fact of occupying a position in the social world. To this, “success” can be considered the main issue raised in the film. The aim of this paper is to prove the death of cinematographic genres, as a parodic reading transforms them to inert structures from which a problem such this could never be read.