UPF Digital Repository

Guides

Recent Submissions

In the year 836 AH (1432/33 AD), a woman named Maymu¯na bt. Muh. ammad `Abd Alla¯h al-Zarda¯l¯ made the pilgrimage to Mecca and visited the tomb of the Prophet Muh. ammad in Medina. As proof of compliance with this precept Maymu¯na acquired a luxurious certificate, now preserved in the British Library (London) with the inventory number Add.MS 27566. The scroll, reported for the first time by the French orientalist Jean Renaud (1828), has fifteen sections with colorful illustrations detailing the spaces and rituals of the Islamic pilgrimage. This article seeks to complete the preliminary description of this certificate and offers a global study of its iconographic and textual content. This includes the reading of decorative calligraphies and labels identifying the architectural elements represented in the certificate, absent in Renaud's work. The sharing of these elements suggest an underlying instructional function that will be analyzed in this article.
(2021) Carro Martín, Sergio
Aquesta tesi investiga l’alternança del mode verbal entre l'indicatiu i subjuntiu en les llengües romàniques, amb un enfocament particular en el català i l’espanyol. L’alternança del mode fa referència a entorns sintàctics en què l’única variable que canvia és el mode verbal, la qual cosa dona lloc a diferències interpretatives. Tot i que aquest fenomen abasta una àmplia gamma de contextos gramaticals, incloent-hi oracions subordinades, principals i relatives, aquest treball acota la seva anàlisi a les oracions subordinades sota verbs no factius (p. ex., `dir', `creure' sota negació) i verbs de resposta/reacció (response stance verbs, p. ex., `negar', `admetre'). La tesi defensa una perspectiva innovadora que interpreta el mode indicatiu no com un marcador d’actitud cognitiva, sinó com un senyal de compromís normatiu, mentre que el subjuntiu n’indica l’absència. Així es qüestiona la preeminència dels enfocaments cognitius sobre el mode verbal. Aquesta reconceptualització es modela formalment mitjançant el marc teòric del Commitment Space, i és la primera aplicació d’aquest model al fenomen gramatical del mode verbal en les llengües romàniques. La discussió i aplicació d’un enfocament basat en el compromís com a concepte normatiu aporta una nova llum sobre com l’alternança modal estructura el flux informatiu en el discurs, i contribueix, més generalment, als debats oberts sobre el significat i la funció del mode verbal en les llengües romàniques.
(2025-11-13) Buchczyk, Sebastian
Aquesta tesi investiga el clític partitiu en en català i la seva fiabilitat com a diagnòstic d’inacusativitat. Tot i que la cliticització partitiva s’ha associat tradicionalment a una sintaxi inacusativa (Burzio, 1986; Belletti & Rizzi, 1981), les dades de tres conjunts d’experiments qüestionen aquesta proposta. Un primer conjunt d’experiments que combina judicis d’acceptabilitat i tasques d’omplir buits demostra que en pot aparèixer tant amb verbs inacusatius com amb verbs inergatius i, per tant, posa en dubte el seu paper com a diagnòstic. Un segon experiment examina l’efecte d’un locatiu a l’oració i revela que, contràriament al que s’ha afirmat (Torrego, 1989; Todolí, 2002), aquest no afavoreix la presència del partitiu, sinó que hi competeix. Un tercer experiment mostra que el clític partitiu és compatible amb arguments de qualsevol nivell d’animacitat, cosa que qüestiona la suposada restricció del partitiu a arguments de baixa animacitat. En suma, aquests resultats empírics indiquen que la cliticització partitiva en català depèn d’un conjunt de factors més ampli: pot ser legitimitat com a argument de verbs intransitius si hi ha un SN quantificat o indefinit en posició postverbal amb el qual és correferent i si no hi ha la possibilitat d’interpretar el verb com a transitiu amb un objecte directe també expressable mitjançant el clític partitiu. Els resultats posen en relleu la necessitat d’una recerca sintàctica amb base experimental i conviden a repensar el poder explicatiu de la Hipòtesi de la Inacusativitat.
(2025-11-05) Martínez Hernández, Clàudia
Mentre que gran part de la recerca s’ha centrat en el transllenguatge pedagògic, el transllenguatge espontani ha rebut menys atenció acadèmica. Aquesta tesi examina el transllenguatge espontani en una aula d’aprenents adults bilingües en català i espanyol que aprenen el rus com a llengua addicional. L’objectiu principal és investigar quines formes adopta el transllenguatge i si les llengües addicionals del repertori lingüístic dels estudiants són útils a l’hora d’aprendre una llengua tipològicament distant, un tema que no s’ha examinat suficientment en la literatura i encara menys en una combinació de llengües tan poc estudiada com la que estudiem. La recerca mostra que l’idioma que utilitzen principalment els estudiants a l’aula és el català, mentre que l’espanyol i les llengües addicionals, fins i tot les comunes, s’utilitzen rarament. La tesi posa de manifest que el transllenguatge serveix per a molts propòsits, com mostra la classificació que proposo, i sembla ser útil per promoure l’aprenentatge de llengües. Entre d’altres objectius, els estudiants utilitzen el translenguatge per diversió, jugant amb les formes de les paraules, els significats semàntics i pragmàtics, per entretenir-se a ells mateixos i als altres. El transllenguatge ajuda els estudiants a aclarir el significat dels culturalismes i a assenyalar problemes de comprensió on la traducció no ajuda. Basant-me en aquests resultats, també argumento que la traducció i el transllenguatge haurien de mantenir-se generalment com a conceptes separats, però que en alguns casos estan mútuament entrellaçats, ja que els actes de transllenguatge poden complementar la traducció gràcies al seu potencial creatiu.
(2025-11-19) Bisiada, Evgeniia