|
Abstract:
|
According to the Duvergerian theories, only viable parties would beexpected to stand for elections alone in the long run, whereas nonviableparties would be thought to join a pre-electoral coalition withanother party or to withdraw from competition altogether. However,non-viable political parties throughout the world have been shown tocontinue presenting candidacies, calling into question the Duvergeriantheories. Developing from this apparent paradox, I argue that it is theoverlap of electoral arenas that generates opportunities for viableparties to present candidacies in arenas where they are non-viable.Through in-depth interviews with political leaders in Canada andSpain, I show that the overlap of electoral arenas turns the decision topresent candidacies when non-viable into the dominant strategy,whereas coalescing or withdrawing becomes the least favouredalternatives. This situation leads to an extra supply of parties competingto what the Duvergerian theories predict. Through a cross-nationalquantitative analysis with data from 46 countries, I address theinstitutional and the sociological determinants that account for variationin the number of parties competing, even if non-viable.
D’acord amb les teories Duvergerianes a llarg termini només els partitspolítics viables s’haurien de presentar en solitari a les eleccions, mentreque els partits no viables haurien de crear coalicions preelectorals oretirar-se de la competició. Tanmateix, arreu del món partits no viablescontinuen presentant candidatures, posant en qüestió les teoriesDuvergerianes. Partint d’aquesta paradoxa, argumento que lasuperposició d’arenes electorals genera oportunitats per partits viablesperquè presentin candidatures en arenes on no són viables. Mitjançantentrevistes en profunditat a líders polítics del Canadà i d’Espanyamostro com la superposició d’arenes electorals converteix la decisió depresentar candidatures quan no s’és viable en l’estratègia dominant,mentre que crear coalicions o retirar-se de la competició esdevenenalternatives subòptimes. Aquesta situació porta a un excés d’oferta departits polítics competint en comparació amb el que les teories deDuverger prediuen. Mitjançant una anàlisi comparada amb dades per46 països analitzo els mecanismes institucionals i sociològics queexpliquen variació en el nombre de partits polítics que competeixenquan no són viables.
|
