El pensament religiós de Joan Maragall

Abstract

El pensament religiós de Joan Maragall no havia estat objecte fins ara de cap estudi ampli i sistemàtic. Aquesta tesi pretén oferir una sistematització d'aquest pensament en el marc d'una biografia intel·lectual que permeti visualitzar-ne l'evolució i el desenvolupament. Expositivament, s'ha perioditzat la biografia intel·lectual en quatre etapes: 1) la religió romàntica de la bellesa (1860-1890); 2) de l'exaltació positivista dels forts a la cristianització de l'excelsior (1890-1901); 3) un neoespiritualisme modernista (1901-1906), i 4) l'últim Maragall (1906-1911). És en l'últim període quan Maragall dota el seu pensament d'una terminologia específica i li dóna una forma travada i coherent. Des d'una posició clarament antiascètica no, però, antimística , Maragall detecta l'existència en el temps de moments de suspensió de la temporalitat els «moments d'eternitat» la vivència dels quals permet superar la distinció entre vida terrenal i ultraterrenal.

Until now Joan Maragall's religious thought has not been the object of an extensive and methodical study. This thesis aims to offer a systematization of his religious thought within the framework of an intellectual biography which allows for the visualization of its evolution and development. For the purpose of this analysis, the intellectual biography has been divided in four stages: 1) the romantic period of the religion of beauty (1860-1890); 2) the positivist period, from the exaltation of the strong to the Christianization of the excelsior (1890-1901); 3) the modernist neo-spiritualist period (1901-1906), and 4) the last period (1906-1911). Maragall develops a specific terminology for his thought and gives it a coherent and unified form in the last stage. From a clearly anti-ascetic position though not anti-mystic , Maragall detects the existence of moments when temporality is suspended «moments of eternity» , the experience of which allows for the overcoming of the distinction between earthly and otherworldly.